Envia-ho a un amic:   |  Imprimeix: 
Comparteix :    | 


La independència: una lluita de classe

CUP Martorell


En la Diada del Principat, l’11 de setembre, tant acostumada a demostracions patrioteres grandiloqüents, el poble català en general, i el Principat en particular, ha d’ adonar-se que de CiU, ERC, SI i d’ altres partits i plataformes polítiques, només en podem esperar que aconsegueixin per a Catalunya allò que els successius parlaments espanyols vulguin donar-nos. O el que és el mateix, amb ells seguim posant en mans de l’ estat espanyol el nostre futur com a país i com a societat.

Perquè, encara que pretenguem enganyar-nos, aquests partits no faran que els seus diputats formin part d’ un Parlament que parli de tu a tu amb el govern espanyol de torn, única manera que les institucions catalanes assoleixin el que volem i no el que ens vulguin donar des de Madrid.

I no ho faran, perquè ser conseqüents amb l’ alliberament nacional els exigiria situar-se en una situació de força que recolzi les lluites populars de les quals, fidels a la seves polítiques burgeses, en reneguen. L’ actitud conciliadora i col·laboracionista dels partits tradicionals catalans amb la Constitución espanyola i els pactes de la Moncloa, és més que evident, sinó no serien on són. És aquest un dels cul-de-sac que afrontem a casa nostra: els mateixos a qui confiem la consecució d’ un estat propi són els mateixos que treballen per l’ ordre constitucional espanyol. És un contrasentit recolzar el règim polític espanyol resultant de la tutela de les elits franquistes i la claudicació dels partits de masses durant l’ anomenada transició i, a la vegada, voler defensar el dret a l’ autodeterminació. És una espiral que no duu enlloc més que al continuisme amb el Reino de España. I ja hem tingut 24 anys de monarquia parlamentària per a adonar-nos-en.  

El Principat, més que qualsevol altre territori dels Països Catalans, està instal·lat en aquesta mena de cercle neuròtic col·lectiu quan es tracta el tema de la independència. O sigui, tenim la sensació que la sobirania nacional s’ eixampla si governa CiU o ERC i, a la vegada, hi som més lluny que mai, ja que els bons resultats d’ aquests partits fan creure a la ciutadania que tals representants hi faran tot el possible. I sabem que no és així. Amb CiU, ERC o SI estem abandonant l’ únic subjecte polític, la única força que pot lliurar un procés d’ alliberament nacional: el poble.

Tal vegada, en altres latituds més democràtiques, la independència seria possible amb un exercici diplomàtic voluntariós i sagaç entre institucions i representants, amb un referèndum o amb qualsevol altre procediment civilitzat. Però en l’ estat en que ens ha tocat viure, l’ espanyol – i també el francès, en el cas de les comarques nordcatalanes-, només amb un moviment polític d’ arrel popular, organitzat i diversificat en la lluita, podrem pretendre establir-nos en el món amb el mateix dret que qualsevol altre nació existent. Aquest és el plantejament de la CUP, que forma part de l’ Esquerra Independentista (EI), el moviment català d’ alliberament nacional i de classe on participen organitzacions polítiques que fan un treball sectorial especialitzat en camps com les institucions polítiques, el sindicalisme laboral i l’ estudiantil, l’ ecologisme, els drets socials, l’ associacionisme de Casals i Ateneus, la solidaritat internacionalista amb altres pobles en lluita i l’ ajuda a les persones represaliades per defensar la construcció nacional dels Països Catalans i la restitució dels drets de la classe treballadora.

La necessitat d’ un projecte com l’ Esquerra Independentista, nascut el 1968, no perd vigència perquè la negativa dels estats espanyol i francès a deixar-nos existir tampoc ha variat.